Que no ens prenguin el pèl...

Ara que ja s’acaba el curs i fent una mirada enrere sobre tot el què hem après durant aquests mesos, observo totes les coses sobre les que hem pogut reflexionar sobre els mitjans de comunicació i la manera com aquests ens poden aportar diferents punts de vista sobre un mateix tema. Segurament mai abans ens havíem parat a pensar- de manera profunda, és clar- en les diferències carencials que podem patir si escollim informar-nos amb un mitjà o amb un altre.

                                       

Segurament molts de nosaltres tampoc ens havíem parat a analitzar si un diari realment era o no informatiu de qualitat quan amagat entre les seves formes s’hi esmunyia un de bastant popular o un de terriblement interpretatiu. Fins feia uns mesos, no hauríem tingut la manera de saber-ho. Així com tampoc ens haguéssim parat a pensar per quin motiu es decideix no posar una informació, atribuint-ho a la falta de temps pel tancament de l’edició.

Constato doncs, que després nou mesos de carrera, segurament, sabem de quin peu “coixeja” cada mitjà que consultem i ens anem fent, d’aquesta manera, una mica més crítics per garantir el futur que estarà a les nostre mans  d’una societat justa de la informació.

L'un per l'altre

Després de dies analitzant els diaris El Mundo i El País i seguint de prop tot allò relacionat amb el cas del jutge Baltasar Garzón, es pot constatar que, molt probablement, el fet de voler estar ben informat és una qüestió de fer balanç entre les informacions que ens ofereixen els diferents mitjans de comunicació. Prenent com a exemple els fets de l’acusació de prevaricació a Garzón, els dos diaris són un exponent magnífic per veure de quina manera aquelles parts del les que un careix, es poden compensar fàcilment donant un cop d’ull a l’altre.

Tenint en compte que El Mundo té una agenda informativa pròpia, i moltes vegades es basa en tirar per terra tot allò que fa el govern del PSOE, en el cas Garzón és un bon mitjà per estar assabentat de perquè el jutge està acusat de prevaricació des d’un punt de vista judicial, i no quedar-se només amb el to moralista i totalment a favor que s’encarrega d’expandir El País. Tots dos obvien coses, totes les que creuen necessàries per defensar o detractar amb les seves paraules el seu convenciment a ultrança.

Basant-nos en aquests exemples, podem creure en uns mitjans de comunicació imparcials?